A Pavorosa Illusáo

Jo vaig conèixer en Víctor Buxareu i Buxareu en un dolç poblet de muntanya on em deixo caure gairebé tots els istius. En aquest poblet no hi tinc casa pròpia ni llogada, ni una llenqueta de terra, ni una tomaquera tan sols; no m'hi lliga cap interès material, per petit que sigui. Això és causa que el seu record no faci trontollar el meu egoïsme: ni em treu la son el presseguer exposat a la golafreria pública, ni el mestre de cases que no fineix mai la paret del galliner. Aquest poble no és gaire lluny de Barcelona; permet l'anar i venir cada dia; cosa que el fa assolible a molta gent de despatx. Però, sigui pel que sigui, la concurrència hi és escassa; i no pas per falta d'aigua, ni de verdor, ni de bones vistes. No vol dir tot això que en el poblet deixi de formar-s'hi colònia. Ben al contrari; hi ha una mena de colònia reduïda, ensopida; d'aquestes colònies que, encara que siguin d'estar per casa i dispensin de tot enfarfec sumptuari, tenen l'inconvenient gravíssim que les trobes a cada moment i no t'és possible donar un pas si no és en comunitat. Però jo confesso que es pot passar per això i molt més, perquè el poblet s'ho val i ho fa perdonar tot. Com que és en una vall pregona i els pendents li venen a sobre, per tot arreu se sent una cançó d'aigua que no s'acaba mai